“Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”
Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972)
Poeta, lingüista, traductor, professor universitari… Ferrater representa una de les figures literàries catalanes més importants del segle XX.L’amor, l’erotisme i el pas del temps són els temes que es van repetint al llarg de les seves obres.El seu llenguatge, sovint quotidià i aparentment senzill, amaga idees molt complexes i profundes.
El 27 d’abril de 1972 es va suïcidar en el seu pis de Sant Cugat amb una barreja d’alcohol i barbitúrics. No volia fer-se vell, i no se’n va fer.
Gabriel Ferrater és el poeta de la classe de 2n d’ESO. Us hem triat un recull dels nostres poemes preferits. Us animem a aprendre-us de memòria CAMBRA DE LA TARDOR. Nosaltres ja ho hem fet!
JOC
Pots jugar amb el seu cos,que és jove i riu, i volel joc, i no n’ha tingut prou.Encara creus que en tu hi ha vici?Mostra el teu vici. Dóna’tsencer. Si te l’estimes,no li ofeguis aquest tremolor:la curiositat del cos, que tufa massa temps que en dius desig.
EL MUTILAT
Jo sé que no l’estimes. No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell se n’amagarà. No tornarà al cafè que és fet per a esperar-te. Vindran mesos amb erra: serà lluny de les taules de marbre, on us servien les ostres i el vi blanc. En els dies de pluja no mirarà l’asfalt on us havíeu vist quan no es trobaven taxis i havíeu d’anar a peu. No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu. I sobretot, hi pots comptar, ni a tu ni a mi no ens farà saber on para. S’anira confinant dins de les terres llunyanes. Caminarà per boscos foscos. No el sobtarà l’atzagaia de llum de la nostra memòria. I quan sigui tan lluny que mig el creguem mort, podrem recordar i dir que no te l’estimaves. No ens farà cap angúnia de veure com li manques. Serà com un espectre sense vida ni pena. Com la foto macabra d’una Gueule Cassee, que orna un aparador i no ens fa cap efecte. Per ara, no ho diguem: no trasbalsem la gent mostrant-los la ferida sagnant i purulenta. Donem-li temps i oblit. Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi.
CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què son?”
Paletes:
manca una casa a la mançana.
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.