Les claus del voluntariat.
De la mà de la Neixé Castellano, els nois i noies de 3r d’ESO vam descobrir el món del Voluntariat Internacional, el passat 2 de novembre. A la vegada, també vam poder parlar sobre el conflicte actual a Gaza, ja que ella és antropòloga doctoranda d’Estudis àrabs i hebreus, havent viscut a Cisjordània i havent-hi realitzat Voluntariat Internacional.
Primer de tot, ens explicà les diferències que hi ha entre el voluntariat i el volunturisme, on aquest últim és una barreja entre voluntariat i turisme. Arribem a la conclusió que participar en una ONG és una tasca important i necessària, però que també hem de saber escollir en quina i quan. Una de les coses a tenir en compte, és que les ONG locals del lloc que necessita ajuda coneixen molt millor les necessitats dels seus habitants, cultura, tradicions…i això algunes vegades ho fa més interessant i efectiu. Per altra banda, quan anem a fer de voluntaris, hem d’analitzar molt bé en què podem ajudar. El que no ens atrevim a fer en el nostre país ( ensenyar anglès, música, ser infermeres…) tampoc ho hem de fer on anem a ajudar, ja que cal rigorositat professional i aquestes persones mereixen ser ben ateses. A vegades s’han produït negligències professionals molt serioses, sobretot en l’àmbit de la salut. Per altra banda, cal tenir en compte i sospesar si en ajudar nosaltres en aquell país estem traient llocs de treball a autòctons del país. Potser ells mateixos podrien ajudar a través de l’ONG i alhora tenir un treball digne.
Un dels temes més interessants que ens plantejà la Neixé fou el del nostre imaginari. Tots tenim la idea que l’Àfrica és negra , pobra, poc culturitzada… Ens ho mirem des dels ulls d’unes persones blanques, amb privilegis i també amb prejudicis. Amb una mirada paternalista, quan fem turisme per l’Àfrica, ens fotografiem amb tot de nens que no ens coneixen. Això ho faríem aquí? Ens fotografiaríem amb tot de nens petits que no ens coneixen de res, sense demanar permís als pares?
Amb el món àrab també passa un fenomen similar, l’imaginari que tenim d’ell ens juga una mala passada. Els estudis realitzats pels experts ens mostren que en el nostre imaginari occidental associem àrab amb terrorisme, conflicte, fanatisme religiós…els països àrabs són molt més que aquests adjectius que ens allunyen d’ell, despertant-nos por i rebuig. La Neixé ens explicà com aquest imaginari ens pot confondre a l’hora d’entendre el conflicte entre Palestina i Israel, un país que s’identifica com el dels europeus d’Àsia, amb el que tenim molts punts en comú . Per tant, en certa manera ens podem sentir propers a ell, i això ha estat utilitzat políticament pel seu govern, promocionant aquesta imatge.
Però com podem entendre de manera objectiva el conflicte entre àrabs i jueus, el qual és tan complex?
Com a reporters cerquem fonts històriques, i ens remuntem l’any 1917 quan les potències europees colonitzen els països que formaven l’imperi otomà. Palestina queda en mans de la Gran Bretanya que permet, a través de la Declaració de Balfour, la immigració de jueus europeus cap a Palestina sense tenir en consideració la població indígena. El nombre de jueus va augmentar exponencialment amb la Segona Guerra Mundial, en la qual trobem l’holocaust dut a terme pel partit nazi que governava Alemanya en aquell moment i suposà l’intent d’extermini del poble jueu i altres col·lectius. En acabar la guerra, amb la nova derrota d’Alemanya, s’havia de resoldre el problema dels jueus. Se’ls volia compensar internacionalment oferint-los un país propi on viure. Es van inspirar en el llibre “El Estado Judío”, un llibre que, entre altres coses, proposava un estat jueu a Àsia Occidental (on ara hi és) o fins i tot a Argentina. Així va ser com el 14 de maig del 1948 es va declarar l’estat d’Israel amb Jerusalem com a capital. Però hi havia un problema, a Jerusalem existia una societat autòctona i plural des de feia molt de temps: Palestina. La creació d’Israel va significar l’expulsió de 750.000 palestins de casa seva, molts d’ells van convertir-se en refugiats a Gaza i se’ls va negar el dret al retorn. Això va provocar una rivalitat. I per prevenir un futur conflicte, l’assemblea General de les Nacions Unides va dividir el territori en dos, un per a Israel i un altre per a Palestina. Però encara hi havia un altre problema: a mesura que passava el temps, Israel anava annexionant de mica en mica més territoris, fent-los seus, en contra del que s’havia pactat internacionalment. Actualment, Israel controla el 60% de Cisjordània i fa 15 anys que imposa un bloqueig a tota la franja de Gaza. A més, Israel controla tot allò que entra i surt de Palestina, específicament els recursos bàsics, ja que és un país molt més poderós i econòmicament ric. Això ha fet que les tensions entre ambdós hagin augmentat dia a dia.
El grup terrorista conegut com a Hamàs va iniciar un atac contra l’estat d’Israel el 7 d’octubre d’aquest any, amb l’assassinat de 1200 persones, la qual cosa feu que Israel declarés la guerra a Palestina. Israel ha començat una ofensiva que ha pres més vides que la guerra dels Estats Units i Afganistan en només tres setmanes. Hamàs és un grup terrorista palestí i condemnem la seva cruel actuació. Israel ha assassinat a la franja de Gaza 20.000 persones, de les quals la gran majoria són població civil ( un 61%, el percentatge més alt de la història en qualsevol guerra que hi ha hagut ), sobretot nens i dones, i ha obligat a desplaçar-se i abandonar la seva terra a 1.700.000 persones. Estem davant d’un dels moments més complexes i tristos de la història, vivint amb molta incertesa quin serà el futur de tantes i tantes persones innocents.
Redactors: Joan Buch, Marc Cabello i Albert Fonollà
